Petita introducció del perquè d'aquest blog, del perquè de tot plegat.

Sóc estudiant de Periodisme. He viscut durant quinze anys a la capital de l'Anoia, Igualada, coneguda per la seva indústria tèxtil i per les seves adoberies. Després, per qüestions personals, ens vam traslladar a viure a un bonic poble de la Conca de Barberà; un poble envoltat de camps de blat i amb un sentiment d'identitat segarrenca, un poble impregnat d'història (serà pel seu castell, la muralla i els portals medievals, l'empremta de l'assassinat del virrei Dalmau III que donà pas a la Guerra dels Segadors, el seu call jueu, les obres de Ninot...) i és qui dóna naixement al riu Gaià. La Segona República, tingué en compte tots aquests factors i el batejà (al meu poble, al nostre poble) Segarra de Gaià.

A través d'aquesta plataforma, vull donar a conèixer tot el què passa al nostre entorn, intentant explicar amb paraules punyents els fets, articles, notícies... que m'han deixat intranquil·la i intentaré reflexionar-ho. Exposaré virtualment tot el què em passa dins del meu cap, dins la meva pell. Com em sento, com em preocupa, com m'inquieta la nostra actualitat, el pa de cada dia, el nostre món, la nostra vida.

Volia que el meu blog es titulés "quinpais" copsant la traducció de l'expressió americana "whatacountry", però no hi he arribat a temps. What a pity... cap de les dues versions estaven disponibles. I us he de confessar que m'ha fet gràcia pensar que, en alguna part del món, he coincidit amb dos internautes.

Així doncs, m'explico. M'he apoderat d'aquesta expressió perquè crec que en aquests moments no hi ha cap altre oració que pugui definir tan i tan bé el què passa dins dels meus cabells embullats i arrissats. Quin país, senyores i senyors. Hi haurà qui em dirà que amb dinou anys sóc massa inmadura per entendre el perquè de tot plegat. Tindran o no raó. Jo no trobo que sigui causat només per la meva inexperiència, sinó per tot un seguit de motius que, per més batalles que em faci contra les meves neurones, no en sé trobar cap explicació. Impotència? Sí. Sóc utòpica? Pot ser sí. Tampoc pretenc canviar el món, però, tampoc em quedaré de braços creuats.

Res més, desitjo que us agradin les publicacions i convido a endinsar-vos en aquest blog. Sigueu benvinguts i benvingudes!