Fins aquí hem arribat...

Estimada Joana,

T’escric des de la ciutat del mar, recordant-te. Ni t’imagines com han arribat a canviar les coses, a un ritme frenètic, tallant cada cop més la respiració de tots plegats. N’hi ha que no ho noten (o almenys, ho dissimulen molt bé, vivint la seva vida, remarcant el seu jo), n’hi ha que sí que ho noten i aquest desesper o els està vencent o els ha derrotat. M’atreviria a dir-te que res és igual que abans. Què està passant? Què ens està passant? De vegades, em dóna la sensació que enlloc d’avançar, estem retrocedint de forma vertiginosa. Sense control, sense compassió. N’hi ha que han oblidat què és això de la vida, què és ser persona, ser humà. Et diria tot un plegat de coses, fins a quedar-me sense veu, sense esma, sense forces per escriure. Podria dir-te que els animals que potser havies vist o sentir anomenar de joveneta, ja no hi són perquè s’han extingit; que tots aquells boscos on tu t’hi devies perdre de petita, a la vora del teu poble, ara són urbanitzacions; que aquells valors que tu havies lluitat i somiat, alguns els hem aconseguit, però molts o bé s’han perdut pel camí o s’estan oblidant o encara hem d’acabar de lluitar. Què som? En què ens hem convertit? L’altre dia, a trenc d’alba vaig pensar en tu, mentre les escletxes de llum penetraven la meva persiana i van mig reflectir el llibre que tinc a la tauleta de nit que havia estat teu. De petita, ja m’havies inculcat el plaer de la lectura, però no només això. M’havies explicat que quan una persona perdia el respecte cap a una altra, allò era arribar al límit dels límits. Segurament, jo no m’havia atabalat massa amb això que m’havies explicat, potser era perquè era massa petita i no m’he n’adonava de la importància de les coses, dels petits detalls del dia a dia i que formen part de cadascun de nosaltres.


La televisió m’ha decebut i em continua decebent; l’aparell no, l’electrodomèstic evoluciona i ha canviat, tot és digital, ultra modern i innovador, adaptat al nostre nou estil de vida i a les nostres noves “necessitats”. Qui realment m’ha decebut és tot el què hi té a veure i que ha fet que es converteixi en un circ mediàtic, en una guerra d’empreses, en una lluita de poder, d’un tira i arronsa de conceptes estúpids que s’han arribat a convertir en transcendents i rellevants per a la vida de moltes persones (buides?), acaparant l’atenció i la ment a través d’històries que jo etiquetaria de surrealistes i per a no dormir. A la televisió, s’insulta, es perd el respecte, es menteix, s’ha arribat al límit dels límits. S’ha convertit en un espectacle. Un espectacle on hi podem veure personatges que es creuen protagonistes i que poden arribar a insultar càrrecs polítics o a un col•lectiu de persones, estereotipant, menyspreant, infravalorant, ridiculitzantm humiliant PÚBLICAMENT. I sinó, pregunteu-li a Marina Geli què en pensa de les declaracions del tertulià d'Intereconomia. Sense paraules. Vergonyós, humiliant, aberrant i totalment despectiu. Hem de tornar a permetre que s'emetin paraules obscenes cap a una altra persona?

Ai Joana, Joana. Fins aquí hem arribat...