Fins aquí hem arribat...

Estimada Joana,

T’escric des de la ciutat del mar, recordant-te. Ni t’imagines com han arribat a canviar les coses, a un ritme frenètic, tallant cada cop més la respiració de tots plegats. N’hi ha que no ho noten (o almenys, ho dissimulen molt bé, vivint la seva vida, remarcant el seu jo), n’hi ha que sí que ho noten i aquest desesper o els està vencent o els ha derrotat. M’atreviria a dir-te que res és igual que abans. Què està passant? Què ens està passant? De vegades, em dóna la sensació que enlloc d’avançar, estem retrocedint de forma vertiginosa. Sense control, sense compassió. N’hi ha que han oblidat què és això de la vida, què és ser persona, ser humà. Et diria tot un plegat de coses, fins a quedar-me sense veu, sense esma, sense forces per escriure. Podria dir-te que els animals que potser havies vist o sentir anomenar de joveneta, ja no hi són perquè s’han extingit; que tots aquells boscos on tu t’hi devies perdre de petita, a la vora del teu poble, ara són urbanitzacions; que aquells valors que tu havies lluitat i somiat, alguns els hem aconseguit, però molts o bé s’han perdut pel camí o s’estan oblidant o encara hem d’acabar de lluitar. Què som? En què ens hem convertit? L’altre dia, a trenc d’alba vaig pensar en tu, mentre les escletxes de llum penetraven la meva persiana i van mig reflectir el llibre que tinc a la tauleta de nit que havia estat teu. De petita, ja m’havies inculcat el plaer de la lectura, però no només això. M’havies explicat que quan una persona perdia el respecte cap a una altra, allò era arribar al límit dels límits. Segurament, jo no m’havia atabalat massa amb això que m’havies explicat, potser era perquè era massa petita i no m’he n’adonava de la importància de les coses, dels petits detalls del dia a dia i que formen part de cadascun de nosaltres.


La televisió m’ha decebut i em continua decebent; l’aparell no, l’electrodomèstic evoluciona i ha canviat, tot és digital, ultra modern i innovador, adaptat al nostre nou estil de vida i a les nostres noves “necessitats”. Qui realment m’ha decebut és tot el què hi té a veure i que ha fet que es converteixi en un circ mediàtic, en una guerra d’empreses, en una lluita de poder, d’un tira i arronsa de conceptes estúpids que s’han arribat a convertir en transcendents i rellevants per a la vida de moltes persones (buides?), acaparant l’atenció i la ment a través d’històries que jo etiquetaria de surrealistes i per a no dormir. A la televisió, s’insulta, es perd el respecte, es menteix, s’ha arribat al límit dels límits. S’ha convertit en un espectacle. Un espectacle on hi podem veure personatges que es creuen protagonistes i que poden arribar a insultar càrrecs polítics o a un col•lectiu de persones, estereotipant, menyspreant, infravalorant, ridiculitzantm humiliant PÚBLICAMENT. I sinó, pregunteu-li a Marina Geli què en pensa de les declaracions del tertulià d'Intereconomia. Sense paraules. Vergonyós, humiliant, aberrant i totalment despectiu. Hem de tornar a permetre que s'emetin paraules obscenes cap a una altra persona?

Ai Joana, Joana. Fins aquí hem arribat...

Adéu, Espanya?

3 de Juny. TV3 ens presentà el documental “Adéu, Espanya?” i gràcies a la seva emissió va copsar el prime time de la pantalla (amb un 23% de l’audiència). Però no només això. Ha anat molt més enllà: no ha deixat indiferent a ningú ja que ens ha convidat a reflexionar, meditar i analitzar sobre el rumb del nostre país, aprofitant la mediatització per portar un tema candent, contundent, transcendent i rellevant; comparant i contrastant-ho amb exemples d’altres països que també volen independitzar-se pacíficament i com, els països on encara hi estan adherits, semblen respectar-ho i més o menys acceptar-ho.

Per desgràcia, m’atreveixo a dir que nosaltres, els catalans, no podem compartir aquesta sensació, la intolerància escanya aquest dret democràtic, fent cas omís davant d’un poble que té dret a decidir. Sí. Tan per reconèixer el dret d’auto-determinació o com per no fer-ho. D’això es tracta la democràcia, el valor de la tolerància, del respecte, de reconèixer que existeixen opinions, que hi ha LLIBERTAT. Molts ho han oblidat i d’altres ni tan sols en coneixen el seu vertader significat, demostrant, un cop més que no pertanyen al segle XXI.

Petita introducció del perquè d'aquest blog, del perquè de tot plegat.

Sóc estudiant de Periodisme. He viscut durant quinze anys a la capital de l'Anoia, Igualada, coneguda per la seva indústria tèxtil i per les seves adoberies. Després, per qüestions personals, ens vam traslladar a viure a un bonic poble de la Conca de Barberà; un poble envoltat de camps de blat i amb un sentiment d'identitat segarrenca, un poble impregnat d'història (serà pel seu castell, la muralla i els portals medievals, l'empremta de l'assassinat del virrei Dalmau III que donà pas a la Guerra dels Segadors, el seu call jueu, les obres de Ninot...) i és qui dóna naixement al riu Gaià. La Segona República, tingué en compte tots aquests factors i el batejà (al meu poble, al nostre poble) Segarra de Gaià.

A través d'aquesta plataforma, vull donar a conèixer tot el què passa al nostre entorn, intentant explicar amb paraules punyents els fets, articles, notícies... que m'han deixat intranquil·la i intentaré reflexionar-ho. Exposaré virtualment tot el què em passa dins del meu cap, dins la meva pell. Com em sento, com em preocupa, com m'inquieta la nostra actualitat, el pa de cada dia, el nostre món, la nostra vida.

Volia que el meu blog es titulés "quinpais" copsant la traducció de l'expressió americana "whatacountry", però no hi he arribat a temps. What a pity... cap de les dues versions estaven disponibles. I us he de confessar que m'ha fet gràcia pensar que, en alguna part del món, he coincidit amb dos internautes.

Així doncs, m'explico. M'he apoderat d'aquesta expressió perquè crec que en aquests moments no hi ha cap altre oració que pugui definir tan i tan bé el què passa dins dels meus cabells embullats i arrissats. Quin país, senyores i senyors. Hi haurà qui em dirà que amb dinou anys sóc massa inmadura per entendre el perquè de tot plegat. Tindran o no raó. Jo no trobo que sigui causat només per la meva inexperiència, sinó per tot un seguit de motius que, per més batalles que em faci contra les meves neurones, no en sé trobar cap explicació. Impotència? Sí. Sóc utòpica? Pot ser sí. Tampoc pretenc canviar el món, però, tampoc em quedaré de braços creuats.

Res més, desitjo que us agradin les publicacions i convido a endinsar-vos en aquest blog. Sigueu benvinguts i benvingudes!